Des de la fi de la Segona Guerra Mundial el concepte deure de memòria ha operat com a model canònic per a la inspiració de vindicacions i actuacions memorials relatives als traumes polítics de les societats contemporànies, generant un paradigma imperatiu amb greus conseqüències en afavorir bé les ideologies que imposen l'oblit com a les commemoracions que imposen record ritual, cosa que ha produït dilemes erms, però obsessius, entre oblit i record.
El llibre examina de quina manera aquest discurs imperatiu se sosté en una teodicea de la memòria que estableix les idees de patiment i compassió a l'epicentre del seu programa, i analitza les conseqüències del deure de memòria en polítiques públiques o propostes ètiques que atribueixen al record qualitats de prevenció que suposadament impedeixen atrocitats, però que converteixen la víctima en un subjecte ahistòric i tancat per sempre en el seu espai dolorós i manipulable.
Ricard Vinyes i Ribas (Barcelona, 1952) és un historiador i professor universitari català, catedràtic d'història contemporània a la Universitat de Barcelona. La seua recerca s'ha dedicat a l'estudi de la cultura política de les classes subalternes, a l'estudi de la repressió franquista durant la postguerra espanyola; el seu llibre "Irredentes. les preses polítiques i els seus fills a les presons franquistes (2002)" esdevindrà una obra pionera i de referència a la recerca de l'univers carcerari i la presó política femenina d'aquells anys que han servit de base empírica documental als autes del Jutge de l'Audiència Nacional, Baltasar Garzón i al documental Els nens perduts del franquisme.
En l'actualitat és un dels especialistes més reputats internacionalment als estudis relatius a la memòria col·lectiva.
