El patrimoni és utilitzat ideològicament per a generar apropiacions simbòliques, i aquest és el cas de la indumentària. El Museu Valencià d’Etnologia presenta «Inventant la tradició. Indumentària i identitat», una exposició que reflexiona sobre la moda i la indumentària tradicional valenciana. En un recorregut cronològic que comença en el segle XVIII i acaba en la dècada de 1980, s’hi mostren conjunts i peces de moda internacional, indumentària popular i festiva, acompanyades d’objectes i documents que ajuden a comprendre la conformació d’una de les icones més significatives de la cultura valenciana.
La imatge icònica i representativa de la dona valenciana s’ha configurat, des de la seua creació a la fi del XIX, per la influència i adaptació als cànons de moda i bellesa del moment i pels moviments ideològics i socials de cada època, com la Renaixença i els Jocs Florals, el regionalisme, la Secció Femenina en el Franquisme i els plantejaments revisionistes sorgits amb l’autonomisme. La força d’aquesta imatge icònica, reforçada per la seua vinculació amb la festa de les Falles des de la dècada de 1950, ha convertit en invisibles altres indumentàries tradicionals valencianes que sí que conserven trets històrics menys manipulats.
La clau de la invenció de la imatge de llauradora com a element d’identitat valenciana va ser la que es va donar en els anys trenta del segle XX, amb la vinculació forçada entre la representació de llauradora i la Dama d’Elx. Aquesta relació, purament ideològica, permetia fixar en època ibèrica el primer esperit valencià. Un testimoni n’és la fotografia publicada el 1929 en el diari ABC, on Pepita Samper, arquetip de valenciana del moment, resa davant de la dama ibèrica.
