Vides minades és un projecte fotogràfic de sensibilització que realitza el fotoperiodista Gervasio Sánchez des de 1995 amb el suport d'Intermón Oxfam, Mans Unides i Metges sense Fronteres, tres de les més de mil quatre-centes organitzacions que treballen en noranta països per a erradicar les mines, un esforç recompensat en 1997 amb el Premi Nobel de la Pau. La companyia DKV Segurs, molt implicada en labors socials i assistencials, és la principal col·laboradora del projecte.
Deu anys després de l'entrada en vigor del Tractat d'Ottawa, quaranta països, entre els quals destaquen els Estats Units, Rússia o la Xina, principals productors mundials de mines i amb dret a veto en el Consell de Seguretat de l'ONU, continuen negant-se a signar-lo, mentre milers de persones passen anualment a formar part d'un impressionant exèrcit de mutilats.
L'impacte humanitari de les mines és més profund i devastador que els efectes de qualsevol altra arma: no sols retallen membres o vides, sinó que també impedeixen el lliure accés dels pagesos a les seves terres, de les dones als pous d'aigua o dels nens al col·legi. Com a conseqüència d'això, moltes terres es queden sense conrear i famílies pobres veuen minvats els seus ingressos.
El desminatge també suposa un pou sense fons de despeses per als països més afectats. Cambodja, un dels països més minats del món, hauria d'emprar l'equivalent al seu producte interior brut de cinc anys si desitja eliminar totalment les mines enterrades. Segons l'ONU, farien falta 1.100 anys i 30.000 milions d'euros per a erradicar els 167 milions de mines plantades en 78 països de tot el món.
El Museu Valencià d’Etnologia, sensible a aquesta problemàtica que afecta milions de persones a tot el món, ja va mostrar fa deu anys al públic valencià l'exposició Vides minades, primera part d'aquest projecte en el qual Gervasio Sánchez ens descobria la vessant més humana d'aquesta terrible tragèdia.
