El Museu Valencià d'Etnologia inicia, després de deu anys, la reforma de les seues exposicions permanents. Per esta raó les mostres de Horta i Marjal i Secà i Muntanya romandran tancades. La secció Ciutat Viscuda estarà oberta fins la seua reforma. La presentació de les noves sales s'informarà oportunament.
Com és comú en tot l'àmbit mediterrani, a partir de les estretes franges de costa que ocupen hortes i marjales, el territori valencià comença a elevar-se per esdevenir secà i muntanya.
Trobem primer el secà, amb un relleu encara suau però on ja no arriba l'aigua amb la regularitat que ho fa a les hortes, factor decisiu que determina un canvi en els cultius, en la densitat de població i en les formes d'habitar. Apareix després la muntanya, els extensos espais de relleu abrupte de l'interior que configuren una bona part del territori i que posen a prova l'habilitat dels seus habitants per fer-los productius.
Per al cas valencià, el secà, i sobretot la muntanya, configuren un veritable “contrapès” o, si es prefereix, estableixen una “dualitat” amb les hortes i marjals. Així, i malgrat l'existència d'alguns nuclis poblacionals d'importància històrica i fins i tot industrial com Alcoi o Morella, el secà i la muntanya valencians han estat molt menys poblats que les planes de la costa, densament urbanitzades. D'altra banda, enfront de les àmplies hortes del pla litoral, les dificultats del terreny han obligat en la majoria dels casos a aprofitar al màxim els vessants, construint així un paisatge de cultiu a partir de terrasses (bancales). Tot això amb un hàbil ús de l'abundant pedra que es té a disposició a les zones de secà i muntanyenques.
