La noció de “fantasia” va lligada a la seua parenta pròxima, la “imaginació”. Els dos termes han evolucionat amb el temps intercanviant els valors originaris que expressen l’origen etimològic respectiu.
Fantasia ve del grec fanós, amb el sentit primordial de mostració o revelació. En efecte, allò fantàstic indica una realitat transcendent, invisible als humans en primera instància, i que se’ls revela per mitjans simbòlics o discursius. En totes les cultures hi ha narracions orals o escrites, elements visuals o d’una altra índole perceptiva, sobretot musical, que expliquen als humans la veritat del seu origen i destí: els plans divins per al mortals.
Per això no hi ha mostres de fantasia més impotants que els relats cosmogònics clàssics, que repeteixen unes determinade constants, el que podríem anomenar els universals de la fantasia: el Mahabharatta hindú, que inclou el Bagavad Gita, la Bíblia jueva i cristiana, les sèries de la mitologia grecollatina, les sagues escandinaves o el Popol Vuh maia. Sobre el gran relat hindú, d'una extensió infumable (8 vegades més extens que la Bíblia) hi ha la famosa producció escènica de Peter Brook i Jean-Claude Carrière, que després donà peu a una minisèrie televisiva, no sé si introbable.
En Occident, les creacions fantàstiques s’han vist fecundades per la llavor doble de la tradició bíblica i el llegat hel·lenisticoromà, incorporat a les tradicions populars de les cultures agràries. I Occident ha tendit a exportat els fonaments fantàstics seus a la resta del món, alhora que assimilava els elements fantàstics aliens que eren percebuts com a l’Altre, la diferència irreductible i generalment amenaçadora.
La imaginació s’entén principalmente en un doble sentit. Primer com a facultat de la ment associada a la capacitat cognitiva d’anticipació i ideació d’escenaris i mons alternatius. Segon, com a repertori de imagos, imatges construïdes a partir de l’input sensorial i integrades en un context cultural específic. En la primera accepció, la fantasia és una de les funcions indispensables del nostre cervell. Sense la capacitat d’imaginar històries, projectes redemptors o empreses de creixement, els grups humans no haurien progressat. Val a dir que progrés vol dir lluita d’imaginacions enfrontades. Civilització i barbàrie van de la mà, ja se sap. Dins dels referits universals de la fantasia/imaginació hi ha, en el nucli fort d'allò compartit, la idea de conflicte. En la segona accepció, les imatges són símbols condensats d’eixa capacitat de somniar despert que entranya el símbol o el relat fantàstic. La fantasia ha alimentat sempre la imaginació individual i col·lectiva. O dit altrament: en un cert sentit, la fantasia seria la funció i la imaginació, en el sentit de col·leccció d'imatges, en seria el producte.
Ara bé, des de la Revolució Industrial i l’aparició de la cultura de masses, la fantasia s’ha anat confonent més i més amb un repertori de relats i símbols estereotipats, reproduïts i consumits en suports múltiples uniformitzats. En són epítom i exponent màxim els productes cinematogràfics de Hollywood, amb el catàleg de la factoria Disney al capdavant. La fantasia s’ha reduït a imatges. I per la seua banda, la imaginació creadora ha alimentat l’afany d’exploració ètica i estètica que caracteritza les grans obres de l’art, la música, la literatura i el cinema contemporanis. També podríem atribuir a aquest potencial de crítica, renovació i canvi els grans moviments d’evolució sociocultural que han transformat el món: l’igualitarisme, el respecte a la diversitat cultural i el patrimoni ecològic, la revolució feminista, les noves sexualitats…En tots aquests camps s’han registrat canvis que abans es reputaven com a simple fantasia i que han estat el fruit de la imaginació creadora i recreadora.
En definitiva, la imaginació ha assumit els valors de revelació i potencialitat alternativa que estan en la fantasia primordial. I la fantasia actual s’identifica més aviat amb un seguit de productes audiovisuals, relats, tòtems, llocs comuns, tòpics de consum o gadgets que es consumeixen a tot arreu, diluint o esborrant en molts casos el que subsistia de les fantasies autòctones lligades a les cultures tradicionals.
Això és un esbós amb traç gruixut d’un camp d’estudi i reflexió, i també de gaudi estètic, realment difícil d’abastar, per la immensitat de dades que aglutina, i pel problema ineludible de les fronteres: què és fantàstic i què no; quins autors o textos han alimentat la imaginació creadora, que en diria Lionel Trilling. D’una banda, hi ha alguns noms de la fantasia occidental que s’haurien d’invocar en una exposición de síntesi: els Rabelais, William Blake, Edgar Allan Poe, Howard Phillips Lovecraft, John R. R.Tolkien, Italo Calvino, etc. I després hi ha els grans teòrics del tema: Gaston Bacherlard, Umberto Eco, Furio Jessi, George Steiner (impagable un llibre que enlluerna, tot i la dificultat, com Gramáticas de la creación, Madrid, Siruela, 2005; molt més productiu que el vademècum una mica esquemàtic del Rodari). És també molt important posar èmfasi en la dimensió icònica. Entre la infinitat de repertoris disponibles, em semblen particularment útils els de Leeming, A., A dictionary of creation myths, Oxford, Oxford University Press, 1995, i el Diccionario de símbolos de Juan-Eduardo Cirlot, publicat per l’editorial Labor, amb diverses edicions. Però n’hi ha molts més referents indispensables.
