Cap xiquet va començar mai una guerra. I no obstant això, cada vegada que esclata un conflicte bèl·lic, és la infància la que més pateix, atrapada sense remei en un món d'adults. Sense entendre molt bé el que succeeix al seu voltant, xiquets i xiquetes es veuen abocats a viure en la por, en la sospita i l'odi a l'altre. Alguns perden la vida. Uns altres pateixen mutilacions i trastorns psicològics que els acompanyaran per sempre. Tots perden la innocència. La Guerra civil espanyola, que ens sembla tan llunyana, va ser també una guerra total, en la qual els xiquets van patir sense saber per què. Al poc d'esclatar el conflicte, milers de llars es van desfer perquè els pares es van incorporar al front, es van veure obligats a fugir, van ser empresonats o afusellats. Milers de xiquets i xiquetes van haver d'abandonar Espanya per a escapar dels bombardejos, de la fam i de la por. La guerra va trencar el seu món d'infància en mil trossos, i els va obligar a créixer massa de pressa en un lloc que no els corresponia. Com ells, milions de xiquets viuen hui en camps de refugiats, i diuen “la meua casa” a una tenda de campanya.
Per l'actualitat del tema, i el missatge que porta implícit, proposem al lector o visitant un acostament a l'experiència que aquests xiquets van tindre de l'exili, provocat per la Guerra civil espanyola. Com a crit d'atenció i motiu de reflexió per a les actuals generacions, i també com a reconeixement històric a aqueixos homes i dones que van viure durant la seua infantesa o adolescència el drama d'una expatriació forçosa.
