S'han fet molts esforços per analitzar les similituds entre la literatura i la fotografia de Juan Rulfo. Amb tot, la seua coincidència es limita a una atmosfera de fons que és la del record, així com a un lloc comú en el qual s'assentisca tant la literatura com la fotografia de Rulfo: Mèxic. Les seues fotografies tenen una percepció visual del país marcada per la voluntat de retindre a l'home i al paisatge en l'estat d'una essència atemporal.
Rulfo, procedent de l'estat de Jalisco, es guanyava la vida com a inspector del servei d'immigració i, més endavant, com a viatjant de comerç. En el transcurs d'aquests viatges per la província va començar a prendre fotografies. Les fotografies van sorgir en un interval de deu anys, entre 1945 i 1955. Eren imatges que captava només per a ell i que mai va pensar fer públiques. No va ser fins a 1980, sis anys abans de la seua mort, quan, no sense reticències, es va deixar convéncer per la persistència de qui llavors era director general de l'Institut Nacional de Belles arts, Juan José Bremer, per a fer una exposició. Es van seleccionar 100 fotografies d'entre més de 6.000 negatius que l'escriptor conservava en caixes. Era evident que mai es va veure a si mateix com a fotògraf. No obstant això, actualment el seu nom se cita entre els fotògrafs mexicans més rellevants del seu temps.
