Cuando ya no quede nadie (Grijalbo, 2023), d'Esther López Barceló.
Ofelia acaba de perdre al seu pare i, després de rebre la notícia, torna a la seua ciutat natal. Una vegada allí, no sols es troba amb la llar de la seua infància, sinó també amb un passat familiar que desconeixia.
En el funeral ha aparegut un misteriós francés que resulta saber molt més del seu pare del que ella mai va saber. Serà llavors quan Ofelia es pregunte qui van ser realment els seus pares, als quals sempre va veure com un humil treballador ferroviari i una portera d'un edifici senyorial.
El que està a punt de descobrir podria desbaratar per complet la seua percepció sobre la vida, la seua família i la història del nostre país.
Esther López Barceló (Alacant, 1983) és professora d'història, escriptora i divulgadora cultural. Va ser diputada en les Corts Valencianes entre 2011 i 2015 per EU. Llicenciada en Història, amb l'especialització d'arqueologia en la Universitat d'Alacant, va participar en la primera exhumació de fosses comunes dins del cementeri a Almansa en 2004. La seua sensibilitat cap a les víctimes del franquisme és la raó que li va portar a escriure el llibre Testimonio de la memoria (2011). Al juliol de 2018 va coordinar l'elaboració d'una Proposició de llei de Memòria Democràtica al costat d'Alberto Garzón i representants d'associacions memorialistes.
Actualment dirigeix l'Aula Didàctica de la Memòria Democràtica de la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport.
Dicen (De Conatus, 2019), de Susana Sánchez Arins.
Dicen compta fets reals en una xarxa de veus fetes callar durant generacions, no està escrit des de la reflexió política, sinó des de la justícia poètica, és el relat contemporani de la postguerra espanyola.
Dicen és un llibre innovador. No és poesia, no és assaig, no és narrativa curta i és tot alhora. Escrit en seqüències curtes, recull la memòria íntima d'una família i va reconstruint les seues vides insignificants per a mostrar el terror de la repressió després de la Guerra Civil. Converses, poemes, contes, referències assagístiques, seqüències fragmentades que el lector ordena en una història impactant.
La narració arrossega al lector fins al final pel ritme, les diferents veus, l'autenticitat i la comprensió gradual de per què aqueixa època està silenciada.
L'autora parla de la justícia poètica com una manera de donar vida a aquells que no van voler ser nomenats després de la seua mort: els repressors. Aquesta història recupera els seus noms, les seues maneres d'actuar, les seues personalitats, el seu poder. I també retorna la vida a aquells que van morir en les cunetes o van viure marginats: els represaliats.
Susana Sánchez Arins (Vilagarcía de Arousa, 1974), va créixer en Foxo, terra endins. Va estudiar Filologies Hispànica i Portuguesa en la Universitat de Santiago de Compostel·la i va obtindre el DEA de Literatura Comparada. És professora de Secundària. Va estudiar i treballa a l'escola pública.
En 2008 va guanyar el XXI Premi Nacional de Poesia Xosé María Pérez Parallé amb l'obra (de) construçom (2009), li van seguir els poemaris Aquilatadas (2012). En 2012 va publicar Seique i en 2018 la plaquette poètica Carne da miña carne i el llibre de relats Tu contas e eu conto.
