En María Lionza, la deessa dels ulls d'aigua, Cristina García Rodero ens espenta a una forma de religiositat extraordinàriament difosa a la Veneçuela de hui dia. A pesar que aquest culte ha sigut practicat al llarg de la seua història, en major o menor mesura, per totes les classes socials, sens dubte el seu principal arrelament i auge té lloc en els sectors populars urbans. Es tracta d'un fenomen organitzat en torn a la creença en presències místiques que intervenen de manera significativa en l'entorn més immediat. Com ocorre en altres expressions de la possessió, la lògica del culte marialioncer es basa en la premissa que els esperits -indis i esclaus de l'època colonial, soldats, generals, polítics, metges, llauradors, remeiers, prostitutes, cantants, delinqüents, follets de la naturalesa, etc.- poden entrar en els cossos dels fidels. Aquestes entitats místiques usen el temps limitat que poden passar entre els homes i dones vius per a socialitzar-se, aconsellar i curar. D'aquesta manera incrementen la seua "llum espiritual" i expien, a poc a poc, els pecats que van cometre en vida.
La trajectòria de Cristina García Rodero (Puertollano, 1949), és reconeguda per molts com la d'una fotògrafa que ha desenvolupat la seua obra entorn de la documentació plàstica de ritus i tradicions culturals, especialment religioses; que amb gran passió i encert ha sabut destacar la força expressiva d'aqueixes festes, els orígens de les quals es perden en el passat.
