Aquest assaig va guanyar el vint-i-uné Premi Bernat Capó, en 2020.
La mort és una constant en la vida. Totes les persones sabem que més tard o més prompte hem de passar per aquest trànsit, i hem de morir sense poder fer res. La societat contemporània viu immersa en una cultura que tendeix a amagar la realitat de la mort, rellevada a un simple fet biològic. Tanmateix, abans que aquests canvis socials estandarditzaren el ritual de la mort, els valencians tenien els seus particulars ritus funeraris, bona part dels quals tenien un fort component femení, que anava des de l'atenció als moribunds, l'amortallament i la vetla, fins a l'organització i pràctica del dol. En molts pobles eren també les mateixes comares qui també amortallaven els cossos. Les dones ajudaven a nàixer, i també acompanyaven en la mort.
Pel que fa al títol, Animetes santes, fa referència a un costum molt popular en les cases dels nostres majors, quan les dones encenien unes espelmes o animetes en record dels difunts de la família. Normalment, també col·locaven les fotos dels difunts davant de cada animeta. De vegades també l'animeta era considerada com una mena de "lar" protector de la família i per això li encenien una espelma, encara que no fora Tots Sants ni Ànimes. Així, en el costum popular valencià les "animetes santes" eren les ànimes de tots aquells difunts familiars que protegien els vius. 
Josep Lluís Santonja (Alcoi, 1965) és doctor en Història per la Universitat d'Alacant i, actualment, director de l'Arxiu Municipal d'Alcoi i de al Xarxa de Biblioteques Municipals d'Alcoi. Ha publicat més d'una vintena de monografies de recerca cultural i històrica, i més d'un centenar d'articles de temàtica molt diversa.