Gharbí és el segon treball d’Andrés Belmonte dedicat a la fusió de la música àrab i la música valenciana. Hi podem escoltar les melodies de les albades valencianes o de l’u (fandango), barrejades amb ritmes del Iemen, l’Iraq, el golf Pèrsic, música andalusina, música clàssica otomana, i la crida a l’oració cantada per un muetzí de Síria que encaixa perfectament amb un cant de batre valencià.
El resultat és un exercici sorprenent de música oriental escrita i concebuda des de la vorera occidental del Mare Nostrum en tota una cartografia de melodies prodigioses en què l’artista valencià desenvolupa els seus coneixements al voltant de les músiques tradicionals i del so mil·lenari del ney, la flauta allargada que encisava els faraons i que preserva un so místic, subtil i
seductor (Fernando Neira, 2025).
Andrés Belmonte (1980) va fer estudis clàssics i moderns en el Conservatori de València i en Codarts de Rotterdam. Posteriorment, va estudiar ney turc i música clàssica otomana amb Ömer Erdoğdular, i ney àrab en el Conservatori del Caire amb Mahmoud Kamal i Mohamed Fouda. Ha publicat com a líder els discos Jazz-7 (2007), Tariq (2019) i Gharbí (2024), i col·labora amb grups d’índole diversa (jazz, pop, MPB, llatina, clàssica, música antiga i músiques del Mediterrani), amb els quals ha gravat una trentena d’àlbums.
Omran Adrah | qanun
Andrés Belmonte | ney, duduk, flauta, flauta baixa i veu
Ales Cesarini | contrabaix
David Gadea | percussió
Efrén López | ud, busuki i veu
