Les bandes de música constitueixen un dels fenòmens sociològics més interessants i diferenciadors de la Comunitat Valenciana, per la seua extraordinària implantació en tot el territori i per la quantitat de recursos humans, materials i econòmics que mobilitzen.
Els escassos estudis acadèmics existents sobre aquesta temàtica han tractat de desentranyar les raons per les quals les bandes de música ha tingut un arrelament tan profund en el poble valencià, i tots han coincidit a assenyalar que es tracta d'un moviment complex, en el qual la interacció amb l'àmbit de la festa (en realitat, la seua expressió pública) és només un dels molts factors que ajuden a entendre l'homogènia i fecunda expansió del teixit associatiu musical en la nostra geografia. La veritat, no obstant açò, és que constitueixen una de les expressions socials més puixants del territori valencià, la significació del qual supera amb molt el marc merament musical, convertint-se en un dels eixos articuladores de la cultura en molts punts de la nostra terra.
La banda forma part indissoluble de la comunitat, la seua música acompanya els actes col·lectius públics i privats, coadjuva a solemnitzar les celebracions religioses i anima els rituals profans, dotant-los d'un embolcall sensible i una plasticitat que permeabiliza el nostre paisatge festiu fins a fer de la melodia que l'acompanya un element recognoscible per tots.
La seua presència en bona quantitat d'activitats culturals i festives fan de la banda un element molt visible en el teixit social valencià, mostrant-se en tot tipus d'actes musicals i festius (concerts, processons, cercaviles, desfilades de Moros i Cristians, falles, fogueres, etc.), de tal manera que en no poques ocasions es constitueix com el principal agent dinamitzador de la cultura local.
El factor econòmic mereix també un capítol apart. La rellevància econòmica de les bandes està fora de tot dubte, per dues qüestions fonamentals. Un, per la quantitat d'ocupacions que genera, en activitats relacionades amb la formació i l'administració de les pròpies societats, i dues, pel pressupost global que maneja el sector, que va anar de 50 milions d'euros l'any 2008.
L'estructura organitzativa de les societats es troba composta per tres tipus d'agents: els músics, els educandos i els socis, i tots es donen cita en la seu social a causa de diferents circumstàncies, moments i motius. Uns ho fan per a assajar, uns altres per a formar-se i uns altres per a organitzar activitats i tractar assumptes organitzatius. El Casino, el Centre Instructiu, La Unió, l'Ateneu, en ells és on tenen lloc l'assaig i la formació dels educandos, però també són llocs de trobada. Solen ser edificis amplis, generosos, moltes vegades propietat de les societats, amb espais habilitats per a acollir la cada vegada major i variada gamma de serveis que ofereix: orquestra simfònica, banda juvenil, cor, big band, o fins i tot teatre. En aquests edificis, l'esplai ocupa un espai rellevant. Allí els grups es reuneixen i parlen, sopen abans de l'assaig i després queden.
La seua fecunda activitat interna no pot fer-nos oblidar la seua intensa projecció externa. A més de les cercaviles festives - on les bandes participen amb la seua música acompanyant a confraries de Setmana Santa, a comparses de moros i cristians, a agrupacions de falles o fogueres-, els certàmens, concursos o trobades amb altres bandes, es converteixen en cites importants on posar a prova els coneixements i la tècnica, resultat de moltes hores d'assaig i treball conjunt. Les bandes participen en aquest tipus d'esdeveniments musicals que atorguen prestigi i nombradía, i és ací on apareix en tota la seua magnitud el fenomen identitari. Identitats locals, identitats de grup, competint en un escenari on es juga una mica més que una bona execució d'una peça musical o una sonoritat vibrant.
Finalment, i per a completar el panorama de les bandes de música valencianes, cal assenyalar els grans canvis operats en les últimes dues dècades: el pas d'un model basat en la tradició i un perfil de músic aficionat, masculí i obrer, a un altre model, en el qual destaca la tendència a la progressiva professionalització dels seus membres, la incorporació plena de la dona en la societat musical i una certa heterogeneïtat social dels seus integrants.