‘Estar fadrina’ era l’expressió que em deien les dones del poble quan creixia, i no m’agradava gens perquè jo mai volia créixer. ‘Ser fadrina o fadrí’ eren les paraules que s’utilitzaven per a referir-se a algunes persones del poble que eren diferents perquè no tenien fills ni parella. En la diferenciació dels verbs ‘ésser’ i ‘estar’, que són tan importants en la nostra llengua, sabia que alguna cosa estava passant amb una situació que podia ser temporal i una altra que era definitiva. Però, clar, significava això que quan fóra fadrina “del tot” no tindria una família pròpia? No ho entenia i per moments encara no ho entenc. Les fadrines del meu poble eren poques però estaven molt ben identificades i per moments confoses amb les viudes o les “viudes abans de casar-se” que, al cap i a la fi, eren part d’una mateixa identitat.