L'ideal de feminitat, difós en el segle XIX, va tractar de tancar a les dones en la llar, però aqueix era un ideal que solament es va poder fer realitat per a les clases mitjanes i altes, ja que les famílies treballadores, per norma general, no podien subsistir sols amb el salari del marit. En aquests casos, els diners que portaven les dones a casa, o el que aportaven amb la seua producció, era una part més, i indispensable, de l'economia familiar. Malgrat això, el treball femení sempre era concebut com a secundari i complementari al del marit, de manera que els salaris solien ser inferiors als dels homes, i en moltes ocasions no es registrava en els censos i padrons.
En els àmbits rurals, el treball se solia organitzar en unitats familiars de producció, en les quals aportaven el seu gra d'arena tots els membres de la família, tant homes com dones. No obstant això, generalment només es registrava com a treballador al pare de família i als fills homes quedant, així, exclòs el sexe femení en les dades oficials. A més de treballar en les seues pròpies terres, les dones també eren contractades com a jornaleres per terratinents amb grans camps de cultiu en el seu poder.
