3er a 6é d'Educació Primària i 1er cicle d'ESO
Grups / Escoles


València en blanc i negre, una ciutat viscuda


Mora Carbonell, l'encant discret
La seva temàtica està unida a una exaltació de determinats valors coincidents amb els de la burgesia conservadora: el pintoresquisme, la mística, l'amable... Es tracta d'una temàtica discreta que fuig del conflicte.
Des del seu Alcoi natal, Mora serà un dels grans del pictorialisme i un dels més premiats dins i fora del país. L'exposició coincideix en el temps i en l'espai amb la dedicada al seu gran amic Ortiz Echagüe: Dones: tipus i estereotips. Fotografies de José Ortiz Echagüe.
El nucli de l'exposició és una selecció de fotografies originals de Mora Carbonell estructurades com un recorregut temàtic per la seva obra. Els temes triats són: “La naturalesa”, “El món rural”, “La ciutat” i “Forma i color”. En l'últim apartat, “Etnografia i pictorialisme”, el Museu convida a reflexionar sobre la mirada dels pictorialistes sobre la societat tradicional.


Vides minades
Fotografies de Gervasio Sánchez
Vides minades és un projecte fotogràfic de sensibilització que realitza el fotoperiodista Gervasio Sánchez des de 1995 amb el suport d'Intermón Oxfam, Mans Unides i Metges sense Fronteres, tres de les més de mil quatre-centes organitzacions que treballen en noranta països per a erradicar les mines, un esforç recompensat en 1997 amb el Premi Nobel de la Pau. La companyia DKV Segurs, molt implicada en labors socials i assistencials, és la principal col·laboradora del projecte.
Deu anys després de l'entrada en vigor del Tractat d'Ottawa, quaranta països, entre els quals destaquen els Estats Units, Rússia o la Xina, principals productors mundials de mines i amb dret a veto en el Consell de Seguretat de l'ONU, continuen negant-se a signar-lo, mentre milers de persones passen anualment a formar part d'un impressionant exèrcit de mutilats.
L'impacte humanitari de les mines és més profund i devastador que els efectes de qualsevol altra arma: no sols retallen membres o vides, sinó que també impedeixen el lliure accés dels pagesos a les seves terres, de les dones als pous d'aigua o dels nens al col·legi. Com a conseqüència d'això, moltes terres es queden sense conrear i famílies pobres veuen minvats els seus ingressos.
El desminatge també suposa un pou sense fons de despeses per als països més afectats. Cambodja, un dels països més minats del món, hauria d'emprar l'equivalent al seu producte interior brut de cinc anys si desitja eliminar totalment les mines enterrades. Segons l'ONU, farien falta 1.100 anys i 30.000 milions d'euros per a erradicar els 167 milions de mines plantades en 78 països de tot el món.
El Museu Valencià d’Etnologia, sensible a aquesta problemàtica que afecta milions de persones a tot el món, ja va mostrar fa deu anys al públic valencià l'exposició Vides minades, primera part d'aquest projecte en el qual Gervasio Sánchez ens descobria la vessant més humana d'aquesta terrible tragèdia.


Hereros
Pastors ancestrals d'Angola


El món en un betlem
Col·lecció de Juan M. Gisbert


L'hort de la natura


Arriben bandes. Societats musicals valencianes
Les bandes de música constitueixen un dels fenòmens sociològics més interessants i diferenciadors de la Comunitat Valenciana, per la seua extraordinària implantació en tot el territori i per la quantitat de recursos humans, materials i econòmics que mobilitzen.
Els escassos estudis acadèmics existents sobre aquesta temàtica han tractat de desentranyar les raons per les quals les bandes de música ha tingut un arrelament tan profund en el poble valencià, i tots han coincidit a assenyalar que es tracta d'un moviment complex, en el qual la interacció amb l'àmbit de la festa (en realitat, la seua expressió pública) és només un dels molts factors que ajuden a entendre l'homogènia i fecunda expansió del teixit associatiu musical en la nostra geografia. La veritat, no obstant açò, és que constitueixen una de les expressions socials més puixants del territori valencià, la significació del qual supera amb molt el marc merament musical, convertint-se en un dels eixos articuladores de la cultura en molts punts de la nostra terra.
La banda forma part indissoluble de la comunitat, la seua música acompanya els actes col·lectius públics i privats, coadjuva a solemnitzar les celebracions religioses i anima els rituals profans, dotant-los d'un embolcall sensible i una plasticitat que permeabiliza el nostre paisatge festiu fins a fer de la melodia que l'acompanya un element recognoscible per tots.
La seua presència en bona quantitat d'activitats culturals i festives fan de la banda un element molt visible en el teixit social valencià, mostrant-se en tot tipus d'actes musicals i festius (concerts, processons, cercaviles, desfilades de Moros i Cristians, falles, fogueres, etc.), de tal manera que en no poques ocasions es constitueix com el principal agent dinamitzador de la cultura local.
El factor econòmic mereix també un capítol apart. La rellevància econòmica de les bandes està fora de tot dubte, per dues qüestions fonamentals. Un, per la quantitat d'ocupacions que genera, en activitats relacionades amb la formació i l'administració de les pròpies societats, i dues, pel pressupost global que maneja el sector, que va anar de 50 milions d'euros l'any 2008.
L'estructura organitzativa de les societats es troba composta per tres tipus d'agents: els músics, els educandos i els socis, i tots es donen cita en la seu social a causa de diferents circumstàncies, moments i motius. Uns ho fan per a assajar, uns altres per a formar-se i uns altres per a organitzar activitats i tractar assumptes organitzatius. El Casino, el Centre Instructiu, La Unió, l'Ateneu, en ells és on tenen lloc l'assaig i la formació dels educandos, però també són llocs de trobada. Solen ser edificis amplis, generosos, moltes vegades propietat de les societats, amb espais habilitats per a acollir la cada vegada major i variada gamma de serveis que ofereix: orquestra simfònica, banda juvenil, cor, big band, o fins i tot teatre. En aquests edificis, l'esplai ocupa un espai rellevant. Allí els grups es reuneixen i parlen, sopen abans de l'assaig i després queden.
La seua fecunda activitat interna no pot fer-nos oblidar la seua intensa projecció externa. A més de les cercaviles festives - on les bandes participen amb la seua música acompanyant a confraries de Setmana Santa, a comparses de moros i cristians, a agrupacions de falles o fogueres-, els certàmens, concursos o trobades amb altres bandes, es converteixen en cites importants on posar a prova els coneixements i la tècnica, resultat de moltes hores d'assaig i treball conjunt. Les bandes participen en aquest tipus d'esdeveniments musicals que atorguen prestigi i nombradía, i és ací on apareix en tota la seua magnitud el fenomen identitari. Identitats locals, identitats de grup, competint en un escenari on es juga una mica més que una bona execució d'una peça musical o una sonoritat vibrant.
Finalment, i per a completar el panorama de les bandes de música valencianes, cal assenyalar els grans canvis operats en les últimes dues dècades: el pas d'un model basat en la tradició i un perfil de músic aficionat, masculí i obrer, a un altre model, en el qual destaca la tendència a la progressiva professionalització dels seus membres, la incorporació plena de la dona en la societat musical i una certa heterogeneïtat social dels seus integrants.


Día del cant valencià d´estil


València en blanc i negre II
Fotografies dels segles XIX i XX
Es tracta d'una continuació de l'exposició realitzada en 2008.
Aquesta mostra pretén apropar al públic visitant una sèrie d'imatges que descobreixen la ciutat de València, els seus paisatges i la seva gent, en el període de temps transcorregut entre finals del segle XIX fins als anys 60 del segle XX procedents de les col·leccions de Javier Aura i José Huguet.
Les fotografies, pertanyents a la Col·lecció Tívoli i l'Arxiu Huguet, ensenyen una retallada de la ciutat viscuda, amb els seus escenaris urbans i les persones que van transitar per ells, les diferents activitats econòmiques que van desplegar per poder viure, les variades formes en què les manifestacions festives es presenten per celebrar i honorar els seus sants patrons (Falles, Sant Vicent Ferrer), la Setmana Santa o el Corpus Christi, o els espectacles organitzats al voltant de la Fira de Juliol, els esdeveniments esportius que començaven a tenir un seguiment massiu o els actes commemoratius sobre les figures de Jaume I o Vicente Blasco Ibáñez.