Les silenciades. Sis casos de repressió franquista contra la dona a Paterna (Diputació de València, Sèrie Bocins, 2023), de Gema López García. 

Paterna va ser l’escenari tràgic de l’assassinat de 2.237 persones durant la dictadura franquista. Vint de les quals van ser dones. El present llibre aspira a la recuperació de la memòria de sis d’aquelles dones. A través de les seues històries tractarem de mostrar una imatge real d’allò que va ser la repressió específica de gènere patida per totes aquelles dones considerades «enemigues del Règim» durant la Guerra Civil i la dictadura. Ens situarem al Cementeri de Paterna per a endinsar-nos en totes les fases del procés documental i científic de recuperació de les víctimes, al qual hem arribat vuitanta anys tard.
A través dels seus noms i exemples recordarem totes les dones que van patir l’horror i van lluitar contra un règim que es va acarnissar amb la població femenina. Les van voler submises, callades, devotes, empresonades, mortes…
El que no sabien era que hi estaven soterrant llavors.
 

Gema López García (Madrid, 1985), és llicenciada en Biologia per la Universidad Autónoma de Madrid, especialista en Antropologia Forense i il·lustradora. Forma part de l’Associació Científica ArqueoAntro, i participa en els treballs d’excavació, exhumació i estudi antropològic forense de les víctimes de la Guerra Civil i la repressió franquista, principalment al País Valencià. També participa amb l’ARMH a Astúries, i en diversos projectes artístics divulgatius relacionats amb la memòria democràtica. Ha participat en diverses publicacions i projectes artístics relacionats amb la Memòria Democràtica durant els últims anys.

Cuando ya no quede nadie (Grijalbo, 2023), d'Esther López Barceló. 

Ofelia acaba de perdre al seu pare i, després de rebre la notícia, torna a la seua ciutat natal. Una vegada allí, no sols es troba amb la llar de la seua infància, sinó també amb un passat familiar que desconeixia.

En el funeral ha aparegut un misteriós francés que resulta saber molt més del seu pare del que ella mai va saber. Serà llavors quan Ofelia es pregunte qui van ser realment els seus pares, als quals sempre va veure com un humil treballador ferroviari i una portera d'un edifici senyorial.

El que està a punt de descobrir podria desbaratar per complet la seua percepció sobre la vida, la seua família i la història del nostre país.

Esther López Barceló (Alacant, 1983) és professora d'història, escriptora i divulgadora cultural. Va ser diputada en les Corts Valencianes entre 2011 i 2015 per EU. Llicenciada en Història, amb l'especialització d'arqueologia en la Universitat d'Alacant, va participar en la primera exhumació de fosses comunes dins del cementeri a Almansa en 2004. La seua sensibilitat cap a les víctimes del franquisme és la raó que li va portar a escriure el llibre Testimonio de la memoria (2011). Al juliol de 2018 va coordinar l'elaboració d'una Proposició de llei de Memòria Democràtica al costat d'Alberto Garzón i representants d'associacions memorialistes.

Actualment dirigeix l'Aula Didàctica de la Memòria Democràtica de la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport.

Dicen (De Conatus, 2019), de Susana Sánchez Arins.

Dicen compta fets reals en una xarxa de veus fetes callar durant generacions, no està escrit des de la reflexió política, sinó des de la justícia poètica, és el relat contemporani de la postguerra espanyola.

Dicen és un llibre innovador. No és poesia, no és assaig, no és narrativa curta i és tot alhora. Escrit en seqüències curtes, recull la memòria íntima d'una família i va reconstruint les seues vides insignificants per a mostrar el terror de la repressió després de la Guerra Civil. Converses, poemes, contes, referències assagístiques, seqüències fragmentades que el lector ordena en una història impactant.

La narració arrossega al lector fins al final pel ritme, les diferents veus, l'autenticitat i la comprensió gradual de per què aqueixa època està silenciada.

L'autora parla de la justícia poètica com una manera de donar vida a aquells que no van voler ser nomenats després de la seua mort: els repressors. Aquesta història recupera els seus noms, les seues maneres d'actuar, les seues personalitats, el seu poder. I també retorna la vida a aquells que van morir en les cunetes o van viure marginats: els represaliats.

Susana Sánchez Arins (Vilagarcía de Arousa, 1974), va créixer en Foxo, terra endins. Va estudiar Filologies Hispànica i Portuguesa en la Universitat de Santiago de Compostel·la i va obtindre el DEA de Literatura Comparada. És professora de Secundària. Va estudiar i treballa a l'escola pública. 

En 2008 va guanyar el XXI Premi Nacional de Poesia Xosé María Pérez Parallé amb l'obra (de) construçom (2009), li van seguir els poemaris Aquilatadas (2012). En 2012 va publicar Seique i en 2018 la plaquette poètica Carne da miña carne  i el llibre de relats Tu contas e eu conto.

Isabel Cadenas Cañón és escriptora i documentalista sonora. És la directora de (D'això no es parla), un pòdcast que uneix els punts entre els silencis individuals i els col·lectius i que tracta de trencar silencis entorn de la memòria a Espanya. Treballa principalment sobre el lloc del passat en el present i la memòria d'esdeveniments traumàtics, sempre des d'una perspectiva situada i feminista. 

És doctora en Estudis Culturals per Nova York University, DT. en Performance Studies per la universitat Paris 3 Sorbonne nouvelle, MFA en Escriptura creativa en nYU i llicenciada en Filologia hispànica per la Universitat de Deusto. És autora del llibre d'assaig  Poética de la ausencia: Formas subversivas de la memoria en la cultura visual contemporánea (Cátedra, 2019) i de dos llibres de poemes: Irse (Premi Fundació Segle Futur - Caixa de Guadalajara) i También eso era el verano (Premi Martín García Ramos). És professora d'Història Cultural a Nova York University-Madrid.

Ha publicat cròniques i articles d'opinió en mitjans com La Marea, Público, eldiario.es, CTXT, etc., i les seues cròniques i documentals sonors s'han publicat en mitjans com Deutsche Welle, WBUR, Radio Ambulante, Las Raras, Euskadi Irratia i Carne Cruda. Entre 2021 i 2022 va ser la productora executiva d'àudio en El País, on va crear, entre altres coses, el pòdcast diari del periòdic i la sèrie El silenci trencat, sobre la investigació dels abusos a menors a l'església catòlica. 

Ha rebut una menció del jurat en els Premis Ondas 2020, el X Premi Internacional de Periodisme Colombine, el Premi de l'Associació de Periodistes d'Investigació, el premi PodWoman, i ha sigut finalista en Prix Europa i en Third Coast Festival. 

Ha impartit classes, tallers i masterclasses sobre memòria, documentalisme sonor i periodisme amb perspectiva de gènere en llocs com l'Escola de periodisme UAM - El País, Euskal Irrati Telebista (EITB), Ràdio Nacional d'Espanya (RNE), La Casa Encesa, Goethe Institut el Brasil, RTVC - Sistema de mitjans públics de Colòmbia, i en universitats com Berkeley, Bard, NYU, Princeton, UCM i Carles III de Madrid, entre altres.

Cia. La Zafiriña - La Rambleta (en col·laboració amb Escalante Centre Teatral).

Autora: Mafalda Bellido.

Any: 2018

Sinopsi: Los que comen tierra és un text de Mafalda Bellido que sorgeix de l'I Laboratori Ínsula Dramataria Josep Lluis Sirera, impulsat per l'Institut Valencià de Cultura.

Sota la direcció de Sergio Serrano, la peça vol donar veu als quals no la tenen, als morts de la nostra història recent. Als milers d'executats pel règim franquista que segueixen enterrats en les cunetes i els camins del nostre país. També és un homenatge a les famílies d'aquestes víctimes, que lluiten per la dignitat i la reparació de la memòria dels seus avantpassats. Aqueixes fosses sense obrir són les milers de ferides sense saturar que encara ens queden per rehabilitar en un país que s'obstina a fer tabula rasa del seu passat més recent.

Un ribàs de pedra seca. Un ribàs de pedra seca que està en un camí. Un camí que podria ser qualsevol. Un dels nostres camins. Un camí nostre. Una de les nostres històries. La nostra història.

Elenc: Mafalda Bellido Monterde, Lola López, Ernesto Pastor, Begoña Tena, Jorge Valle

N'hi hauran dos úniques funcions:

• La del dia 26 serà per a tots els públics.
• La del dia 27 serà per a escolars.

Lucía Sócam porta anys dedicant lletres a comptar vivències de persones que van ser perseguides o assassinades pel franquisme. Compta que hi ha cançons participades en les quals li han fet arribar textos, històries, poemes... on es parla de l'exili, de la Guerra Civil, la post guerra, el desemparament de moltes dones, xiquets robats... “Episodis esgarrifosos que van succeir en diferents punts d'Espanya” i que el pitjor d'això és que “van ser veritat”, puntualitza.

La seua forma de treball és entaular consciència entre la societat, ja que la música és una arma que, segons exposa, potser per ser més amena aconsegueix arribar a amplis sectors. A persones que potser no han llegit llibres de memòria històrica o que no acudisquen a debats... és un mètode per a transmetre aquestes històries per mitjà de melodies.

Per a la cantautora, el més greu de la història d'aquest país és que hui dia no s'han condemnat aquests actes, la qual cosa no permet que hi haja justícia. A més, el silenci que s'ha transmés de generació en generació creu que és fruit de la por i dels traumes patits per aquestes persones.

Sócam compte com a través de les associacions de memòria històrica del seu poble, Guillena, a Sevilla, va descobrir que el seu avi estava en la llista de les persones que havien sigut víctimes del franquisme. Assenyala que no sabia que havia estat en la presó i que a poc a poc va aconseguir que les seues ties majors “amb les finestres baixes i en veu molt baixeta” li comptaren alguna cosa sobre això, “però tampoc molt”, indica.

La professional de la música compta que la vida del seu avi no va ser gens fàcil: va fugir del seu poble, va fer defensa a Madrid com va poder i després ho van destinar a la Batalla de l'Ebre. Més tard, va ser detingut a Castelló i empresonat en un camp de concentració. A més, aquest no va ser l'únic membre de la seua família represaliat, també altres germans del seu avi van ser assassinats i una tia avia seua pel fet de “saber llegir”, assegura.

Per a la cantautora, el fet de prendre consciència del que li havia ocorregut als seus familiars i veïns del seu poble li va motivar a aportar el seu granet d'arena a través de les seues composicions. I és que a Guillena, l'any 1936 habitaven 3.000 persones i d'elles van desaparéixer 200. Per la qual cosa “és difícil la família que no té un familiar que ha sigut víctima del franquisme”, assegura.

A càrrec dels laboratoris de restauració del Museu de Prehistòria de València i de L'ETNO, Museu Valencià d'Etnologia. 

Activitat que forma part del cicle d'actes culturals organitzats pel Museu de Prehistòria de València i L'ETNO dins del projecte Les fosses del franquisme. Arqueologia, Antropologia i Memòria.

Títol original: La caja Vacía

Any: 2022

Direcció: Javier Falcó

Duració: 60 min.

Sinopsi: 

"La caixa buida" és un documental sobre bebès robats que té com a eix vertebrador un cas en concret. El cas de la il·licitana María José Picó, que compta amb la participació investigadors, associacions, tècnics i d'Amnistia Internacional. Un documental de Javier Falcó

NOTA: Les opinions i comentaris expressats en aquest documental per part dels participants són exposats en l'exercici de la seua llibertat d'expressió i per tant són ells els únics responsables del que manifesten. L'equip de direcció i realització d'aquest documental solament recullen aquestes opinions amb la finalitat de fer-les arribar a la societat. 

Al finalitzar la projecció gaudirem  d'un col·loqui amb els següents participants:

• Javier Falcó Pérez. Director del documental La caja vacía.
• María José Picó Robles. Presidenta de la Asociación de Víctimas de Alicante (AVA).
• Soledad Luque Delgado. Presidenta de la asociación Todos los niños robados son también mis niños, profesora de la Universidad Carlos III de Madrid.
• Esther López Barceló. Historiadora y arqueóloga, experta en Memoria Histórica, exdiputada de IU.
• Ana Martínez Pérez. (Moderadora) Antropóloga. Profesora de la URJC. Coordinadora del libro Cuando el estado es violento.

Guardons

• Premi al Millor Documental en el certamen DOCS ALC de l'Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert de la Diputació d'Alacant.
• Selecció oficial en XII Trobada Hispanoamericà de Cinema i Vídeo Documental Independent “Contra el Silenci Totes les Veus” de Mèxic.
•  Selecció oficial en 16 Festival Internacional de Cinema Documental de l'Uruguai ATLANTIDOC.
• Selecció oficial en VIII Festival Cinema Ciutadà Compromés de València.
•  Selecció oficial en la 14a Mostra Internacional De Cinema Documental De Montaverner MON-DOC.

Esta activitat es realitza amb la col·laboració d'AVA (Asociación de víctimas de bebes robados y adopciones irregulares. Alicante)   

Activitat que forma part del cicle d'actes culturals organitzats pel Museu de Prehistòria de València i L'ETNO dins del projecte Les fosses del franquisme. Arqueologia, Antropologia i Memòria.

Títol original: El silencio de otros

Any: 2018

Direcció: Almudena Carracedo i Robert Bahar.

Duració: 95 min.

Sinopsi: El silencio de otros revela la lluita silenciada de les víctimes del llarg règim franquista, que continuen buscant justícia fins als nostres dies. Filmat al llarg de sis anys, la pel·lícula segueix a les víctimes i els supervivents del règim franquista a mesura que organitzen la denominada “querella argentina” i confronten un “pacte de l'oblit” sobre els crims que van patir. 

Activitat que forma part del cicle d'actes culturals organitzats pel Museu de Prehistòria de València i L'ETNO dins del projecte Les fosses del franquisme. Arqueologia, Antropologia i Memòria.

Títol original: La trinchera infinita 

Any: 2019

Direcció: Jon Garaño, Aitor Arregi, José Mari Goenaga. 

Duració: 147 min.

Repartiment: Antonio de la Torre, Belén Cuesta, Vicente Vergara, José Manuel Poga, Emilio Palacios.

Sinopsi: Higinio i Rosa porten pocs mesos casats quan esclata la Guerra Civil, i la vida d'ell passa a estar seriosament amenaçada. Amb ajuda de la seua dona, decidirà utilitzar un forat cavat en la seua pròpia casa com a amagatall provisional. La por a les possibles represàlies, així com l'amor que senten l'u per l'altre, els condemnarà a un tancament que es prolongarà durant més de 30 anys.

Presentació conjunta de les novel·les:

• Dentro (Ilustropos, 2021) i Fuera (Ilustropos, 2022), d'Isabel Ruiz.
• María la Jabalina (Astiberri, 2023), de Cristina Durán i Miguel Ángel Giner Bou.

Comptarem amb la presència de les autores i estarà presentat per Tono Vizcaíno, comissari de l'exposició Arqueologia de la memòria. Les fosses de Paterna.

Activitat emmarcada en el cicle del projecte Les fosses del franquisme i organitzada pel Museu de Prehistòria i per L'ETNO.

Dentro. Després de finalitzar la guerra civil espanyola, el règim franquista va començar un període de repressió i venjança que es va prolongar durant quaranta anys. Milers de persones van ser executades i un número incalculable va patir penes de presó sense judici previ. Les presons de dones es van convertir en magatzems de preses on les condicions extremes d'amuntegament, les tortures, la fam i la privació de drets van provocar situacions terribles que la història tendeix a esborrar. Dentro es recolza en testimoniatges de les supervivents, així com en les investigacions sobre les pràctiques genocides en aquests centres penitenciaris, per a representar en una sèrie de relats gràfics el que va suposar aquella resistència vital per a les preses polítiques de la dictadura de Franco. Servisca també de merescut homenatge.

Fuera. Després del colp militar feixista, les dones van patir l'anul·lació total dels seus drets i el model de dona moderna que va afavorir la II República va ser perseguit i eliminat. Es va promoure la idea de l'àngel de la llar, bona esposa i mare abnegada.Aquesta novel·la tracta de disseccionar els diferents mètodes que es van utilitzar per a condicionar la seua vida. La Secció Femenina, Acció Catòlica, el Patronat de Protecció de la dona o l'Auxili Social, van ser algunes de les institucions des d'on es va dur a terme una reeducació i dominació de la població femenina. En aquest context d'adoctrinament i terror, les dones només van tindre quatre opcions per a viure: la connivència, el silenci, l'exili o la lluita.

Isabel Ruiz Ruiz (Úbeda, 1977), és il·lustradora i directora de fotografia audiovisual. És la creadora d'una col·lecció de llibres il·lustrats dirigits a visibilitzar a les dones referents en les diferents disciplines artístiques i culturals, literàries, científiques i filosòfiques. Segons les seues paraules "soc llicenciada en Belles arts i diplomada en Direcció de Fotografia. Com a autora i il·lustradora tinc nou títols publicats: La estación de las hojas, els cinc volums de la Col·lecció Mujeres, Mujeres españolas, Dentro i Fuera. En els últims anys el meu treball com a il·lustradora s'ha centrat en donar visibilitat a la dona".

María la Jabalina. María Pérez Lacruz, coneguda com a María la Jabalina, va ser l'última dona assassinada pel franquisme  a la Comunitat Valenciana. En 1942, amb tan sols 25 anys, va ser afusellada en El Terrer, el tristament conegut mur de Paterna (València). La jove anarquista de les Joventuts Llibertàries havia crescut al voltant de la fàbrica del Port de Sagunt, on es respirava l'ambient de la lluita obrera. Amb tan sols 18 anys va tindre el valor d'allistar-se com a miliciana en la Columna de Ferro, on va exercir com a infermera. Va ser probablement la primera dona ferida en la Guerra Civil. Durant la repressió de la postguerra va ser delatada, detinguda i acusada injustament de delictes que mai podia haver comés. 

Cristina Durán i Miguel Ángel Giner Bou, guanyadors del Premi Nacional del Còmic per El día 3 (Astiberri, 2018), reaviven una de les moltes històries silenciades de dones que van lluitar per la pau i la llibertat i, a més, es fan ressò del desig més profund de la mare de la Jabalina: que una injustícia tan gran mai caiga en l'oblit. María la Jabalina s'ha realitzat gràcies a la iniciativa i suport de la Regidoria de Memòria Històrica de l'Ajuntament de Sagunt i es publica tant en castellà com en valencià.

Cristina Durán (València, 1970) i Miguel Ángel Giner Bou (Benetússer, València, 1969) es dediquen professionalment al còmic i la il·lustració a través del seu estudi LaGRÚAestudio que van fundar en 1993. Han publicat junts còmics com Una posibilidad (2017), Cuando no sabes qué decir (pròximament en Andana Gràfica), El día 3, juntament amb Laura Ballester (2018) o María la Jabalina (2023). Per El día 3 han rebut, entre altres, el Premi Nacional del Còmic 2019.