Tots els diumenges dels mesos que dure l'exposició (juliol 2023-abril 2024) els nostres guies faran visites gratuïtes comentades per a tots els públics a l'exposició temporal 2238 Paterna. Lloc de perpetració i memòria, com a part de les activitats que es duran a terme dins del programa Les Fosses del Franquisme. Arqueologia, Antropologia i Memòria.

Este programa, fet conjuntament amb el Museu de Prehistòria de València i la Delegació de Memòria Històrica de la Diputació de València, inclou una altra exposició temporal organitzada pel Museu de Prehistòria i que també es pot visitar en el Centre Museístic La Beneficència. Es diu Arqueologia de la memòria. Les fosses de Paterna. Les dues visites es poden combinar entre sí de manera que els visitants poden veure-les en un total de dues hores, dedicant una hora a cada una. L'horari es pot triar, és a dir, es pot veure primer la de Prehistòria (per exemple a les 11 h.) i després la d'Etnologia (a les 12:30 h.) o al contrari. No tenen un ordre en concret, es poden visitar com es considere oportú. 

Qui vulga visitar l'esmentada exposició ho haurà de comunicar en el punt d'informació del Centre Museístic La Beneficència, on es faran els grups de visitants. 

Els Jardins del Túria són un espai d'indiscutible valor urbanístic, social i patrimonial que ha evolucionat amb la ciutat des de la seua mateixa fundació. Malgrat tot, la consciència que ha de permetre percebre-ho així, està encara en gran mesura per construir. Els relats sovint centrats en les catastròfiques avingudes han deixat a banda altres tipus de relacions econòmiques, socials i emocionals de la ciutat amb el seu riu.

La reconversió del riu en Jardí a partir de 1982, va expandir la idea de que, abans de la transformació de l’antic riu en un gran cordó verd, era un espai erm que discorria aliè a la ciutat. Un lloc on res succeïa.

Fruit d’una recerca d’arxiu fotogràfic i documental, esta exposició conta una realitat que va ser més diversa i complexa. La mostra es divideix en tres seccions: Viure al riu, centra l’atenció en el caixer com a  espai d’habitatge; Viure del riu, senyala els diferents aprofitaments del recursos sovint relacionats amb l’aigua; Viure el riu, revela el desenrotllament del seu ús social i popular fins a convertir-se en jardí gràcies a la mobilització ciutadana.

La mirada al passat ens ensenya com el nostre entorn quotidià està en canvi constant, fruit de l’evolució de les relacions entre les persones i el medi que habiten. Observar estos processos contribueix a enfortir les arrels emocionals que ens vinculen als espais que habitem, gaudim i acostumem a percebre com a naturals i coneguts.

València no va nàixer debades d’esquena a la mar, com acostuma a dir-se, sinó deliberadament de cara al seu riu.

Els Jardins del Túria són un espai d'indiscutible valor urbanístic, social i patrimonial que ha evolucionat amb la ciutat des de la seua mateixa fundació. Malgrat tot, la consciència que ha de permetre percebre-ho així, està encara en gran mesura per construir. Els relats sovint centrats en les catastròfiques avingudes han deixat a banda altres tipus de relacions econòmiques, socials i emocionals de la ciutat amb el seu riu.

La reconversió del riu en Jardí a partir de 1982, va expandir la idea de que, abans de la transformació de l’antic riu en un gran cordó verd, era un espai erm que discorria aliè a la ciutat. Un lloc on res succeïa.

Fruit d’una recerca d’arxiu fotogràfic i documental, esta exposició conta una realitat que va ser més diversa i complexa. La mostra es divideix en tres seccions: Viure al riu, centra l’atenció en el caixer com a  espai d’habitatge; Viure del riu, senyala els diferents aprofitaments del recursos sovint relacionats amb l’aigua; Viure el riu, revela el desenrotllament del seu ús social i popular fins a convertir-se en jardí gràcies a la mobilització ciutadana.

La mirada al passat ens ensenya com el nostre entorn quotidià està en canvi constant, fruit de l’evolució de les relacions entre les persones i el medi que habiten. Observar estos processos contribueix a enfortir les arrels emocionals que ens vinculen als espais que habitem, gaudim i acostumem a percebre com a naturals i coneguts.

València no va nàixer debades d’esquena a la mar, com acostuma a dir-se, sinó deliberadament de cara al seu riu.

​

En una biblioteca humana els llibres són les persones que transmeten històries de vida i relats diversos que mai es repeteixen. A la Biblioteca de L’ETNO canviem els llibres de paper pels llibres humans que parlen en primera persona. En una biblioteca humana vens per a escoltar, per a sentir i per a aprendre en un espai solidari i intercultural perquè els llibres seran persones migrades de diferents països que estan disposades a compartir les seues vivències amb qui vulga escoltar-les. Tots els llibres humans formen part del col·lectiu València Acull. 

Des de la Biblioteca de L’ETNO busquem persones lectores interessades en escoltar i viure aquesta experiència. L’edat recomanada és per a majors de 12 anys perquè els llibres no són de ficció sinó que contenen històries ben reals i com tots i totes sabem la realitat supera sempre la ficció. Ara bé, si teniu a casa joves de més de 12 no dubteu en dur-los perquè és un experiència enriquidora per activar i obrir el cor i la ment. 
 
Els llibres canviaran en cada sessió, per la qual cosa podeu assistir a les dues sense repetir lectures. I una recomanació: planifica’t bé el dissabte i vine sense pressa, sense pensar en anar a comprar abans de dinar, sense pensar més que en gaudir d’una bona lectura. 
 

Naiet Cirerer és un cec romancer que fa homenatge als invidents que antany recorrien pobles contant i cantant sobre el que succeïa, de manera festiva, a vegades en clau sainetera, a la forma de Bernat i Baldoví, i fins i tot en un llenguatge mal parlat, que provoca les rialles i la diversió a la gent que escoltava els seus romanços, havaneres, peteneres, valencianes, malaguenyes, etc. Era una manera de reviure amb bona música i bones lletres aquelles vetlades a la fresca que tant agraïen els nostres avantpassats. Un espectacle que no deixa indiferent ningú. 

Naiet Cirerer (veu, turuta, flabiol i dolçaina), Pep Juste Mama (veu i guitarra), Eduard Navarro (bandúrria, llaüt i dolçaina).
 

Els accesos a totes les actuacions són lluires i gratuits

Urbàlia Rurana porta més de tres dècades cultivant el seu estil particular de música tradicional valenciana, fidel a la seua idea fundacional d’acostar aquesta música a les influències d’altres països de la ribera de la mar Mediterrània. Des de 1990, han actuat en escenaris i festivals de tota la península ibèrica i de molts països d’Europa, i han publicat set treballs discogràfics, que han sigut valorat amb premis i amb el reconeixement de crítica i públic. El grup convertit en una de les formacions fonamentals del folk valencià ha tingut una participació activa en la promoció i creació de festivals de música d’arrel (Cant al Ras de Massalfassar, Festacarrer d’Ondara i Xàbia Folk, entre altres).

El grup ha col·laborat amb altres formacions i artistes de prestigi, en espectacles i produccions discogràfiques: amb el grup català Primera Nota (Folk nou, 1997), amb el músic piemontés Maurizio Martinotti (Cante delle terre del riso, 2000; Territoris amables, 2002) i amb la banda valenciana La Romàntica del Saladar (La vespra i la festa). En l’actualitat presenta repertoris diversos en format de concert (Sarau mediterrani i La vespra i la festa), de ball (Sarau a la plaça) i fins i tot de repertori nadalenc (Cançons de Nadal valencianes), a més del seu concert antològic Urbàlia Rurana. 30 anys de camí, una selecció de cançons de tots els seus 7 treballs discogràfics i altres propostes per al futur.

Jaume Gosàlbez (dolçaina, tarota, flauta i veu), Carles Gil (acordió, mandolines i veu), Toni Torregrossa (guitarra, guitarró i veu), Joan Buigues (tuba i veu) i Bernat Pellisser (bateria, percussions i veu).
 

Krama, formació impulsada pel guitarrista grec Spyros Kaniaris explora maneres i ritmes dels Balcans, Grècia i la Mar Negra, i crea un terreny comú on intervenen sonoritats i cants mediterranis amb ritmes enrevessats i jocs amb harmonies obertes i tensionades, en un plantejament en el qual es combinen universos sonors crispats amb altres plens de serenitat.
En aquest concert presentaran els treballs dels seus 15 anys de trajectòria i noves composicions. En la seua música coexisteixen instruments grecs tradicionals com la lira, el bouzouki, el sarangi amb guitarres de huit cordes o el contrabaix, acompanyats d’instruments de percussió (cajón, udu, panderos). Les lletres de les cançons són originals en valencià i de poetes com Vicent Andrés Estellés, Isabel Garcia Canet o traduccions al valencià dels poetes grecs Kostas Karyotakis i Odissees Elytis.

Krama ha participat en festivals com Fira Mediterrània de Manresa, Polirítmia (València) ETNOMÚSIC (València), Folk Segòvia, Festival Internacional de Música de Gandia, Indrets Sonors, Espai Mediterrani, Fira de Vic, i han actuat a Malta, Hongria, Alemanya, Egipte i Algèria. Han rebut Premi Ovidi Montllor 2010 i el Premi Mediterrània 2008 de la Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional Mediterrània de Manresa.

 
Spyros Kaniaris (guitarra, lyra de Pontos, sarangui), David Gadea (percussió), Rafel Arnal (veu), Xuso Barberá (contrabaix).
 

Considerada per la crítica com «la veu de la nova generació del cant flamenc», Rocío Márquez porta més d’una dècada llaurant una sòlida carrera artística que hui desborda el panorama flamenc, on és ja un clar referent i figura consolidada. 

La seua personalitat inquieta i la seua enorme curiositat queden patents en la seua discografia, que de manera transversal ens mostra tan gran amor per la tradició flamenca com imperiosa necessitat d’eixamplar els límits d’aqueixa mateixa tradició, explorant i experimentant amb melodies, instrumentació, arranjaments i lletres. Uns treballs que presenta en els festivals més prestigiosos del circuit flamenc i en les cites d’indie i pop/rock com a Primavera Sound o el Monkey Week, o llocs com el Matadero de Madrid o el CCCB de Barcelona. 

En ETNOMUSIC presenta el seu projecte Tercer cielo, on Rocío Márquez ha trobat com a company Bronquio, jove músic de Jerez de tradició punk i una figura de l’escena electrònica espanyola. Tots dos creen un marc espai-temps mental i creatiu en el qual la veu, els cossos, la respiració, la màquina, el camp magnètic queden enllaçats pel cordó umbilical del flamenc, amb veu clara i balbotejos en textures sonores, modelatges, recursos propis de la música electrònica i molta poesia, com la de García Lorca. 

Rocío Márquez (veus i cossos), Bronquio (programació i sintetitzador). 

Donades les característiques del concert (música de ball) l'aforament de seients serà prou més reduït de l'habitual, és a dir, que el públic romandrà dempeus.
 

«Com el que ha estat temps fora de casa i torna ara amb la mirada curiosa del visitant, Maestro Espada ens submergeix en la tradició musical de la seua horta natal de Múrcia per a il·luminar un emocionant projecte musical on els sintetitzadors analògics casen amb castanyetes i llaüts, i demostren amb escreix que l’electrònica també serà folklore». 

Amb aquestes paraules els germans Alejandro i Víctor Hernández ens presenten aquest singular projecte en el qual es conjuminen dues veus que porten tota la vida sonant juntes i que ens obrin una via per a acostar-se al folklore no com una relíquia sinó com una font d'inspiració, un nou material compost per llavors i arrels que milloren la biodiversitat musical.

Els seus temes es claven i es taral·laregen com els versos àrabs que des de fa segles es canten a l’horta murciana. Les seues lletres surfegen unes notes i una estructura tradicionals, que es fonen entre sorolls i sons més experimentals, en un redescobriment del folklore tradicional, sense limitacions ni idees preconcebudes. Crear una cosa nova intentant que allò conegut no condicione la forma. 

Alejandro Hernández (veu, sintetitzador i castanyetes), Víctor Hernández (veu i castanyetes).
 

Antonio Castrignanò, natural de Galatina (Pulla, Itàlia) es defineix a si mateix com a autor, compositor i músic. Es va acostar a la música folklòrica de Salento en els seus inicis i, en lloc de mimetitzar-se amb aquest fenomen que creixia al seu voltant, va marcar un punt d’inflexió en l’exagerada febre «pizzica» deslligada per l’ancestral ball així denominat que atreia turistes i tot tipus de públics, i va optar per experimentar amb el contemporani en un estil molt personal.

Després de més d’una dècada de treball com a músic a Itàlia i en l’àmbit internacional va publicar en 2010 el seu primer àlbum en solitari (Mara la fatia), una col·lecció de temes evocadors, de fusió entre tradició i innovació que suposa un manifest de la poètica musical de l’autor. 

En 2014 va publicar el seu segon àlbum en solitari (Fomenta), en el qual la seua gran atracció tant per la tradició de Salento com per la música contemporània formen una mescla perfecta i extremadament equilibrada. Aquesta tendència, típica de l’estil de Castrignanò, també és present en el disc posterior, també produït per Ponderosa, Ària Caddhipulina.
Antonio Castrignanò ha col·laborat amb artistes com Stewart Copeland, Ludovico Einaudi o Ballakè Sissoko i ha creat bandes sonores per a projectes cinematogràfics. Actua en els escenaris de prestigiosos festivals nacionals i internacionals i s’ha convertit en un important referent per al redescobriment de la música tradicional de Salento des d’una perspectiva contemporània.

 
Antonio Castrignanò (veu i pandereta), Rocco Nigro (acordió), Giuseppe Spedicato (baix i mandola), Gianni Gelao (gaita i bouzouki), Luigi Marra (violí), Maurizio Pelizzari (guitarra i mandolin). 
 
Foto capçalera: Salvatore Coluccia